Esta és una recopilació d’acudits gràfics sorgits de la necessitat d’observar la societat sense mirar cap a un altre costat. A través de vinyetes úniques i escenes mínimes, s’assenyalen contradiccions normalitzades —precarietat, discursos buits, adaptació al malestar— sense grans relats ni solucions. L’humor no suavitza el missatge, el torna si potser incòmode: obliga a reconéixer l’absurd del quotidià i a detindre, encara que siga uns segons, el soroll constant en el qual vivim.
Però també cal pensar que esta forma de protesta tanca una paradoxa. L’acudit també desactiva: riu, es compartix i s’esgota ací. Les elits, principals destinatàries del descontentament social, toleren eixa burla perquè no amenaça la seua posició; mentres el malestar es transforme en riure, el conflicte es torna inofensiu.
