En l’agost de 2017, la meua parella i jo ens embarquem en un blog dedicat a dissenys de samarretes, cada un acompanyat d’un text que’l contextualitzava, que exploraven diversos temes amb un to humorístic i satíric, buscant, tal com assenyalava la presentació del blog, ridiculitzar “les pretensioses i rígides elucubracions establides en l’època”. Encara que el projecte comptava amb pàgina web pròpia i estava present en diverses plataformes de venda de samarretes, prompte ens vam veure obligats a abandonar-ho per motius de salut. En esta secció es mostren alguns dels dibuixos i textos que formaven part d’aquell projecte.
L’últim supervivent
L’animal més rèptil és l’únic que està preparat per a sobreviure en qualsevol situació. és el que passa amb els polítics, banquers, grans empresaris, magnats… sempre estan preparats per a sobreviure a les inclemències a les quals ells mateixos fan patir a la resta de la humanitat.
A més, esta és la categoria a la qual està arribant l’evolució humana.
Quantes cuirasses necessitem per a ocultar la por, quantes podridures tapem sota la ignorància de ser condicionats. Acumulem raons per a sobreviure arrossegats creient-nos els amos. Justifiquem les lluites per no ser lliures, utilitzant la mesquinesa com a quitina impenetrable en la qual constrenyem l’interior del nostre ser ferit… Ferit per no deixar-se ser sense por l’Amor que som… L’immensament gran i infinit, la qual cosa no s’acaba si s’expandix, només s’ofega si s’oprimix, sota la capa d’animal rèptil inculcat des de la por per la necessitat d’imposar-se “racionalment”, per a sobreviure en el seu propi fang creat pel propi temor, satisfet de la seua impotència, atrinxerat en el poder dels diners, venent la seua immoralitat creant addictes al seu consum, obcecats a la seua ignorància… per por de no veure bé el nostre interior, on ni cuirasses ni escuts impedixen Ser un mateix amb l’Amor infinit que, sense proteccions ni armes, ens allibera del que no ens pertany. Qui sobreviurà l’últim, qui es lliga a la necessitat d’inculcar la por per a aconseguir els seus objectius, per a ignorar la seua incapacitat d’estimar, la seua decisió de no ser més que un rèptil de si mateix…? O qui no necessita ser res i en el Tot es troba?
Carceller de la humanitat
Els diners controla absolutament totes les facetes de la raça humana. no hi ha progrés sense diners, no hi ha tecnologia sense diners, no hi ha salut sense diners, no hi ha menjar sense diners, ni aigua sense diners… prompte no hi haurà oxigen sense diners…
Controlats per la por de perdre el control. Trobats en la mera especulació.
Eixe poder tan anhelat, inculcat des del bressol, més enllà dels segles, que induïx i constreny a ser el que més té o al qual més li deguen. Perduts de si mateixos, amb els diners per a comprar el propi valor, creem necessitats fictícies per a comprar-nos i autoafirmar-nos, creient-nos segurs i plenament decidint sobre l’alié.
I no hi ha progrés sense diners, ni tecnologia sense diners, ni salut sense diners, ni menjar sense diners… Tot ho hem deixat en mans del mateix fantasma que es conduïx des de les ombres.
Ignorem estar pendents del fil que manegen uns altres, i que d’igual mode pot ser tallat o nuat. Diners que no es menja, però que sotmet. Dictamina qui són vassalls de les marionetes que mou. I, a la fi, tot són especulacions, sobre el valor de la matrix que formem… i que sostenim. I tot pel temor a no valdre el que pot ser comprat (i potser també el temor a tindre el valor del que no pot ser comprat).
Raó sense cor
…i va vindre Descartes a descartar definitivament les emocions en l’ésser humà. l’únic filtre vàlid, la raó pura, l’egocentrisme cartesià que només veu el que pot veure’s.
Quan la finalitat última i fonamental és erigir-se en guanyador, l’únic filtre vàlid és la mesura del racionalisme, inculcat per aquella frase que, amb gest del dit índex assenyalant el front, et deien des de la infància: pensa, raona, utilitza el cap. Qualsevol cosa que fuita al control, a la mesura, a la disposició preconcebuda, al condicionament preestablit, al compliment del programa implantat per a aconseguir l’èxit i la fama, és menyspreada.
I ja llavors sabies que no et bastarien les forces per a trencar-te en dos mitats oposades, per a anul·lar una d’elles, per a ignorar la teua consciència i fer prevaldre el condicionament inalienable d’ignorar-te. De ser un cervell errant, de ser ment sense vísceres, de ser robot sense emocions, de ser una part més –només una part, i actuar des de mitats incompletes– del sistema.
Descartant la força motriu de la vida, per a ser un engranatge mes de la cadena. Sotmés creient-se lliure i, a més, victoriós pensant… Sense ja poder ni tan sols desfer-te, retrobar-te, descobrir-te. Que del cor sorgix el que eres, més *alla de l’egocentrisme i l’autojustificació de ser l’absurd guanyador d’un circuit sense cor.
Qui establix la mesura de la victòria pretesa? Per què no convé, ni s’accepta, res si no es mesura amb el filtre de la raó? En quin moment vas creure que eres amo de la teua ment si acataves les regles de la raó?
La raó de tindre la raó per a destacar, inculcada fèrriament, va ser la que vas prendre com a condició per a descartar tot el que escapa a les exigències de control.
No entens que l’única cosa que pots controlar és com unixes la teua tot sencer i harmonitzes el teu interior. Tot és per alguna cosa, i sempre per a alguna cosa més enllà del que ara pugues suposar.
